CLARA ESTEVE PUENTE

Graduada en Dret i Ciències Polítiques per la Universitat de Barcelona, especialitzada en dret internacional públic i dret comunitari

La mala gestió política davant del canvi climàtic i la incapacitat a nivell internacional de posar fi a les emissions i a l’escalfament del planeta comporten també conseqüències humanitàries, entre les quals hi ha els desplaçaments forçosos de persones. Malgrat que aquest és un fenomen cada cop més central en l’agenda política internacional, encara avui els refugiats climàtics no estan protegits per cap dels principals instruments del marc normatiu internacional relatius als refugiats o al medi ambient, ni tampoc pel Sistema Europeu Comú d’Asil de la UE. Això ens permet afirmar que hi ha un buit legal pel que fa a la protecció especial dels seus drets.

Si ens fixem en la Convenció de Ginebra de 1951, que especifica les condicions necessàries per atribuir l’estatus de refugiat i la protecció internacional, podem concloure que fins i tot una interpretació extensiva del text, aquesta no els dona cobertura i per tant, no és viable jurídicament reconèixer-los la protecció per aquesta via. Com a requisit, la Convenció demana una persecució per motius raça, gènere, religió, o de pertinença a un grup. Sota aquest premissa, els refugiats climàtics no poden ser considerats víctimes de persecució en el sentit que reclama la Convenció, ja que requereix d’una persecució directa o tolerada per part dels estats, i en el cas dels refugiats climàtics, l’agent que motiva el seu desplaçament no és un Estat, ans el contrari, malgrat veure’s forçats a desplaçar-se, en molts casos tenen l’empara legal d’un Estat. Podem afirmar doncs, que encara que s’ampliés el concepte de persecució per raons climàtiques, aquesta no entraria dins dels motius establerts a la Convenció.

Per aquest motiu, la creació d’un nou conveni internacional ad hoc, constituiria un bon instrument per adreçar de manera holística les diferents vessants d’aquesta problemàtica emergent (climàtica, humanitària, de drets humans i de dret migratori), sense haver de dependre de marcs conceptuals rígids preexistents, i al mateix temps, permetria assignar obligacions verticals i horitzontals i atribuir un conjunt de drets i garanties als refugiats climàtics, de manera objectiva i automàtica. Cal tenir en compte, però, que el fet que aquest nou conveni requereixi certa cessió de sobirania i adquisició d’obligacions polítiques i econòmiques per part dels estats, pot esdevenir un obstacle important a l’hora d’assolir el consens i les ratificacions necessàries per a la seva entrada en vigor. Tanmateix, correria el risc d’esdevenir tant sols una eina de soft law, sense obligacions vinculants i amb un compromís limitat per part dels seus signataris.

Així doncs, per tal que aquest nou conveni pugi esdevenir una realitat viable jurídicament, cal potenciar un sistema d’incentius i un marge de discrecionalitat estatal suficient per tal de garantir-ne un mínim d’adhesions. Com més ambiciós sigui el tractat pel que fa a l’àmbit d’aplicació, exhaustivitat i contundència de les mesures, menor serà el nivell d’adhesió dels estats, així com la implementació i execució per part dels responsables, minimitzant d’aquesta manera el seu impacte real.

Mentre no arribem a aquest punt, però, la via del dret internacional dels drets humans s’ha demostrat com una via de protecció complementària prou vàlida, tal com es va evidenciar amb el cas Ioane Teitiota contra Nova Zelanda (2020). En alguns casos, la protecció dels drets humans ha servit per atribuir als estats obligacions de protecció del medi ambient com a prerequisit per al compliment de la seva obligació de preservar el dret a la vida i, en altres, s’ha pronunciat a favor del principi de no devolució, impedint el retorn dels ciutadans en qüestió al país d’origen si hi ha risc de tortura o de patir condicions de vida inhumanes o degradants. Ara bé, tal i com s’enuncia en el principi de la decisió del Comitè de Drets Humans de l’ONU, la seva aplicació depèn de l’existència d’un risc pel dret a la vida o d’un tracte inhumà o degradant, tal i com està previst en els articles 3 del Conveni Europeu de Drets Humans i 9 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. La jurisprudència internacional ha dut a terme una interpretació exhaustiva d’aquests conceptes, i, del seu estudi, cal concloure però que no és sempre automàtica la inclusió dels perjudicis climàtics dins del seu àmbit d’aplicació, sinó que es necessita de circumstàncies excepcionals (ha d’existir un mínim nivell de gravetat i comportar patiments físics o mentals intensos, o bé la humiliació d’un individu de manera que es menystingui la seva dignitat humana o es despertin sentiments de por o inferioritat).

Per tant, l’ús del dret internacional de drets humans com a règim protector subsidiari dels refugiats climàtics no és automàtic, sinó que depèn de les especificitats del cas, i no resoldria de manera completa la manca de regulació específica que pateixen aquests refugiats.

Ara bé, a nivell regional, existeixen exemples de bones pràctiques que demostren que, la cooperació construïda en base a relacions econòmiques i geogràfiques preexistents, podrien ser un sistema alternatiu per adreçar el problema. La Convenció de Kampala de 2012 o la Declaració de Cartagena de Refugiats de 1984 són exemples de convenis regionals que amplien el concepte de refugiat tal i com està previst a la Convenció del 1951, i atorguen també protecció als refugiats climàtics, ja sigui incloent directament els desastres naturals en les causes de desplaçaments, o bé condicionant-los a l’existència de conflictes o disrupcions severes a l’ordre públic o al normal funcionament de les institucions. En concret, aquests instruments s’han demostrat eficaços per resoldre favorablement sol·licituds d’asil com en els casos del terratrèmol d’Haití el 2010, o les sequeres de Somàlia el 2011.

La cooperació regional i bilateral, per tant, permetria dur a terme polítiques adequades a la capacitat relativa de cada Estat, amb solucions adaptades que acomodin les circumstàncies geogràfiques, demogràfiques, culturals i polítiques particulars i que per tant augmentin el nivell de compromís i compliment per part dels participants; això si, caldria tenir en compte que en alguns casos aquests són instruments de soft law, que no disposen dels mecanismes de control que garanteixin la seva aplicació.

Els règims internacionals i regionals, tal com estan configurats actualment, podrien permetre el reconeixement d’un estatus de protecció als refugiats climàtics; això si, aquest és un supòsit que queda condicionat a l’anàlisi de les circumstàncies concretes de cada cas per part dels tribunals, i sotmès a interpretacions força àmplies dels conceptes inclosos en la normativa regional o estatal. Per tant, manca una aproximació directa i ad hoc a la qüestió dels refugiats climàtics; necessitem dotar-nos d’un instrument legal que permeti un reconeixement ‒i una protecció amb un catàleg de drets específic‒ que sigui objectiu i automàtic.

Cal assenyalar que gran part de la dificultat per trobar una via clara de protecció per les persones que han hagut de migrar com a conseqüència del canvi climàtic rau en la manca de consens sobre la definició d’aquest grup, donat el caràcter multifactorial que sovint tenen aquestes migracions i la dificultat d’aïllar només les causes ambientals: és molt difícil distingir els casos on el desplaçament és directa i exclusivament conseqüència d’un esdeveniment climàtic. L’impacte del canvi climàtic sobre les migracions depèn també de relacions socioeconòmiques preexistents i de la vulnerabilitat segons factors de raça, gènere o origen, així com de les respostes post-desastre i el nivell d’inversió, planificació i recursos de què disposin els governs.

A més, sovint l’acció política i institucional ‒també a nivell internacional‒ està condicionada per les narratives predominants a la societat i la literatura especialitzada, que donen forma al relat al voltant del fenomen i condicionen el posicionament dels diferents agents amb capacitat de decisió. Actualment, és significatiu l’augment dels discursos maximalistes, caracteritzats per una mirada alarmista i apocalíptica sobre els refugiats climàtics que, sobre la base de teories neomalthusianes, relacionen estrès ecològic i migracions amb nous conflictes. El fet que els refugiats climàtics siguin vistos com a potencials desestabilitzadors de regions i font de conflictes ha empès les polítiques migratòries cap al domini de la seguretat interna, fet que provoca que alguns estats, en comptes de vetllar per l’assoliment d’un instrument de protecció internacional, tendeixin al proteccionisme fronterer i a l’aplicació de polítiques d’immigració més restrictives.

Per aquest motiu, cal un enfocament proactiu, que sigui capaç d’enfortir els compromisos assolits en el marc de la lluita contra el canvi climàtic ‒tant de mitigació com d’adaptació‒, que cerqui justícia climàtica mitjançant el repartiment de responsabilitats entre els estats, que garanteixi la capacitació de les comunitats més vulnerables i que aporti solucions transversals i efectives al repte que suposen, i suposaran, les migracions climàtiques.